Per dur a terme el treball, s'estableix un marc conceptual que sustenta la investigació, entenent el disseny no només com un acte de donar forma, sinó com una pràctica situada i un posicionament crític davant la realitat. S'inicia amb la premissa que la matèria no és un mitjà neutre, sinó el punt de partida que organitza el pensament.
Segons Michael Betancourt, el Glitch Art és la recuperació del fracàs tècnic com a base formal per a una pràctica mediàtica crítica. Aquesta disciplina permet passar del glitch "salvatge" (l'error accidental) al glitch "domesticat" o capturat, on l'artista orquestra la fallada per convertir-la en un element estable de l'obra. Mentre que les interfícies modernes busquen la transparència, el glitch art posa el focus en el procediment.
Baudrillard adverteix sobre la "potència d'il·lusió" que defineix la cultura visual contemporània, on les imatges digitals aspiren a una transparència absoluta. Aquesta recerca de la perfecció genera allò que s'anomena "l'aura de la informació": una il·lusió que deslliga les dades de la seva dimensió física i ens fa creure que el digital és immaterial i immaculat.
Aquesta perfecció, però, és una ocultació. Amaga la infraestructura real: els bits, els bytes, els protocols de compressió i el consum energètic. Quan la imatge es corromp, la materialitat es fa perceptible. El glitch és una operació de desemmascarament.
D'altra banda, Zygmunt Bauman reflexiona sobre la "societat de residus", permetent situar les dades en desús com una categoria amb un alt potencial crític. Aquells arxius que no generen "engagement" són ràpidament descartats, però aquestes dades mortes no són immaterials, sinó que ocupen un espai físic real.
El projecte proposa revaloritzar aquests projectes abandonats per transformar-los en quelcom creatiu. Aquesta resistència al produccionisme es materialitza a través d'una artesania digital, on l'error deixa de ser un accident per convertir-se en un motor de coneixement.